REFORMA DE LA PAC : Anàlisi i discussió de les propostes al Parlament Europeu

Valoració de la conferència d’avui dimarts 29 de maig a l’oficina del Parlament Europeu a Barcelona, per Paolo de Castro, president de la Comissió d’Agricultura i Desenvolupament Rural.

Per primera vegada es treballa en conjunt entre la Comissió Europea, el Parlament Europeu i el Consell Europeu. Desprès de l’aportació de la Comissió sobre la Reforma de la PAC post 2013, el Parlament enceta la fase crucial, el periode pel qual el parlament europeu decideix, article per article, els eixos de la nova PAC pel període 2014-2020. És el moment decisiu. La Comissió proposa, el Parlament contraproposa i el Consell decideix en base a l’acord amb el Parlament. El PE té força, però només si es fa amb un acord del 80%… La Comissió vol legitimar la PAC, perquè hi ha una part de la societat que critica el finançament d’una política que es nodreix del 40% del pressupost comunitari, quan a l’atur s’hi dedica, dels fonts europeus, poc més del 2 o 3%. Es busca que a partir de la legitimitat ambiental s’aconsegueixi una legitimitat socioeconòmica, i no per la crisi econòmica, si no a llarg termini…

El parlament presentarà les contra-propostes a la proposta de la comissió el proper 18-19 juny. Unes propostes correctives, amb un centenar de punts. A partir de llavors començarà la fase del debat. Fins el 10 de juliol s’hi podran presentar al·legacions, de manera que al setembre s’iniciarà la fase de transformar les propostes en textos legislatius que puguin ser aprovats pels diferents partits polítics, procés que durarà uns dos mesos, com a mínim.

Ara estem en la fase de la votació (negociació per a l’obtenció de recursos destinats a la PAC). Totes les propostes han de tenir un significat financer adequat a la disponibilitat de recursos, i pot ser que conceptes com el greening hagin de ser replantejats. Sense acord finançari no hi ha acord sobre les polítiques.

Aspectes que no agraden al Parlament en relació a la proposta de la Comissió:

el cost (pels estats membres) i la burocràcia (pels agricultors)

la rigidesa: Europa presenta grans diferències agràries, i per tant, cal una PAC més flexible per fer més competitiu el sector. Sobretot per Espanya, França, Itàlia o Irlanda, per qui el procés de la regionalització és més complexa que en la resta de països que la van fer el 2003. Cal aplicar doncs la reforma de la PAC desprès de fer la regionalització (ajudes històriques i noves ajudes). Per alguns països la paraula flexibilitat amaga la regionalització capaç de no perjudicar el sector.

Gestió de les crisis de mercat que seran més freqüents: volatilitat dels preus. La PAC ha de donar resposta als problemes del mercat (fons mutualista, gestió comuna per sectors clau al sud d’Europa)

Direcció del canvi

El greening ha de ser aplicable a tots els agricultors: no pot ser el greening sigui un mecanisme fordista per esdevenir un factor clau en el repartiment de les ajudes directes. No pot ser un mecanisme per dedicar diner públic a allò que no sigui l’agricultura. Cal introduir mesures correctores (diferenciar el greening de les ajudes de base; reduir la superfície aplicable: només per explotacions amb més de 20 ha; reduir de dues a tres les cultures aplicables; que el greening automàtic s’apliqui a les cultures arbòries; crear un pont entre mesures agroambientals del segon pilar i el greening: qui fa les mesures, ja va directe al greening.

L’impacte pels països sense regionalització s’ha de reduir, cal donar més marge a aquests països per fer-ne l’adaptació única i canviar la proposta de la Comissió.

La regionalització és un problema nacional, no pas d’Europa, qui només marca una agenda i un temps per convertir a mitjà i llarg termini la despesa a efectuar per a cadascun dels països, però no entra pas en decidir com es reparteix. La repartició del diner que versa Europa a Catalunya, per exempla, es reparteix segons els interessos de la regió. Hi han diferents criteris (altitud, proximitat, per igual). La distribució hauria de ser igual dins dels països, independentment de la regió on tenen lloc. Sobretot perquè a Es, Fr i It tenen una forta implicació els ajuts històrics, i es busca que no hi hagi massa diferència entre els ajuts històrics i els nous ajuts, per no crear pertorbacions en el territori. De manera que l’ajut complementari permeti adaptar-se al sector al pas dels ajuts històrics directes als nous ajuts de la reforma.

La justificació dels ajuts només és possible si es basen en l’activitat i no pas en base als drets històrics, que poden desanimar a les noves incorporacions. Hi ha una certa por de que la PAC rebi els plats trencats de la baixada del pressupost comunitari. També es desprèn una falta de rellevància en la decisió pel que fa als ens sub-estatals.

Catalunya té un problema de disponibilitat de territori i de repartició. La PAC està encarada a l’agricultura i no pas a la ramaderia (PAC vinculada a les hes, que dona lloc a l’especulació pels recursos, com la terra). Hi ha problemes per definir el concepte d’agricultor professional, i per això cal que es defineixin els atributs per rebre o no l’ajuda de la PAC i poder decidir aquells actors que ara reben l’ajuda comunitària i que no l’haurien de rebre (camps de golf, autopistes, asseguradores…). Aquest concepte però s’ha de deixar en mans de cadascun dels Estats membres.

Compensar les àrees homogènies i les ajudes acoblades també és un repte. Per això seria útil poder disposar d’ajudes complementàries per entrar al sistema de forma gradual. Al 2003 amb el desacoblament es va fer el primer pas per adaptar l’agricultura mediterrània a les noves regles del mercat. En la proposta de la Comissió manquen però mecanismes i instruments de regulació del mercat, un repte que arrastra la PAC. S’intenta legitimar des de mesures ambientals però es deixen al marge les mesures socioeconòmiques que fan possible i mouen els interessos del mercat.

Regionalització versus pagaments històrics: debat entre territoris i sectors

Regadius: la proposta de la Comissió és restrictiva. La proposta del ponent del parlament serà incloure les infraestructures de regadiu al 2º pilar (PDR).

Reptes: com ajudar al productor i consumidor a ser mes forts a l’intern de la cadena alimentària, en front dels intermediaris. Com organitzar-se davant els interessos del mateix mercat (indústria transformació i comercialització).

L’organització del sector és bàsica per aconseguir fer front als interessos mercantils. No es tracta d’una decisió política, és el mateix sector que s’ha d’organitzar. Avui la indústria alimentària té interés en establir acords forts amb l’agricultura per poder tenir productes barats i propers. Cal augmentar el potencial agrícola ajudant a la part dèbil de la cadena, el productor.

Custòdia pel Territori (CxT): acords socials amb l’agricultura vinculats a la natura. Europa ja afronta aquest tema a partir del 2º pilar (PDR, Leader…). Però la PAC és una política per l’agricultura i els ciutadans. I el PDR ja dona marge sobre el vincle entre societat, agricultura i entorn.

El preu de la terra és un tema molt important. S’assisteix a la preocupació per obtenir terra per conrear, especialment a l’Àfrica, que és dels pocs reductes amb disponibilitat de recursos (aigua i sòl).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s