Madrid diu “ja passaré a pagar”

Article publicat a l’edició digital del diari L’Econòmic del passat 21 d’abril, per Marc Rovira.

El Ministeri de Foment acumula 41 milions d’euros pendents de pagament amb propietaris de terrenys agrícoles de Catalunya que han estat expropiats forçosament.

Quan aquest dilluns la presidenta argentina Cristina Fernández de Kirchner parlava de trompes d’elefant per il·lustrar la corba de la progressiva desinversió de Repsol a YPF i anunciava l’expropiació de la filial argentina de la companyia petroliera (fins llavors participada majoritàriament per Repsol amb un 57% de les accions), a molts analistes i generadors d’opinió els van faltar mans per posar-se-les al cap. L’Estat argentí va assumir el 51% de l’accionariat i un secretari del Ministeri de Planificació va accedir a la seu de l’empresa a Puerto Madero, Buenos Aires, anunciant a 16 alts directius que estaven destituïts del càrrec. Per arribar fins aquí, Fernández de Kirchner n’havia fet prou de declarar d’utilitat pública la principal companyia del país.

El cas és que, per molt que puguin sorprendre les maneres de fer de la mestressa de la Casa Rosada, les declaracions d’utilitat pública no són exclusives de l’altre cantó de l’Atlàntic sinó que l’Estat espanyol també hi té traça. Ho saben bé els pagesos catalans, que veuen com el govern de Madrid els expropia terres per procediment d’urgència al·legant un suposat interès general i, llavors, s’adorm a la palla retardant el pagament de les compensacions econòmiques.

El principal sindicat agrari català, la Unió de Pagesos, ha calculat que hi ha 2.000 propietaris agrícoles que estan afectats pels impagaments de l’Estat espanyol per aquest concepte i quantifica en 41 milions d’euros el valor del deute. Els pagesos qualifiquen “d’indignant” aquesta situació que “ja fa dos anys que dura” i han demanat la intermediació de la Subdelegació del Govern espanyol a Catalunya per trobar-hi una solució. Però tenen mala peça al teler, perquè tenint en compte la resposta que els han donat a Madrid l’espera va per llarg: “l’administració no disposa de diners per fer aquests pagaments ni sap quan en disposarà.”

INTERÈS GENERAL

Una llei de l’any 1954, desenvolupada per un decret del 1957 és la base del sistema d’expropiacions forçoses a l’Estat espanyol. És un sistema que s’articula sobre el concepte d’utilitat pública i que faculta l’administració perquè s’apoderi d’uns terrenys a un preu notablement inferior al preu del mercat.
La raó de ser de la llei no admet discussions, ja que s’entén com un mecanisme necessari amb vista a agilitzar l’obra pública i la construcció d’infraestructures que han de beneficiar la tota la societat. De fet, la mateixa exposició de motius de la llei ja fa esment del sempre complicat equilibri entre l’interès públic i els interessos privats, però destaca que, quan l’administració recorre a aquesta via directa, ha de donar contraprestacions:

“l’expropiació forçosa estableix el supòsit en el fet que, decidida la col·lisió entre l’interès públic i el privat, en consideració a la prevalença lògica del primer, resulta obligat arbitrar el procediment legal adequat per promoure jurídicament la transmissió imperativa del dret expropiat i, consegüentment, fer efectiva a favor del particular la indemnització justa.”

I aquí és d’on prové la queixa principal dels afectats per les expropiacions del Ministeri de Foment, ja que en la majoria de casos les indemnitzacions es fan esperar tant o més que la finalització de les obres.

PACIÈNCIA

Si bé és cert que l’administració -tal com preveu la llei- paga una quantitat de diners als afectats al principi del procediment expropiatori en concepte d’acte d’ocupació de finca, se sol tractar de quantitats reduïdes (ni tan sols no s’exigeix que sigui cap percentatge concret de la indemnització que cal pagar) que suposa poca compensació i poc consol, per als expropiats.

Pel que fa a l’abonament de la indemnització, la llei preveu en l’article 48 que, “un cop determinat el preu just”, el termini màxim de pagament és de “sis mesos”, però la realitat és que en la majoria de supòsits el mig any es consumeix sense que hi hagi cap senyal de vida de la contraprestació. En l’article 57 ja es preveu que a partir de sis mesos “la quantitat que es fixi definitivament com a preu just produeix l’interès legal corresponent a favor de l’expropiat”. Això que sobre el paper hauria de ser una solució excepcional és, de fet, la tònica general (i fins i tot massa sovint cal recórrer al que preveu l’article 58: “si transcorren dos anys sense que el pagament de la quantitat fixada com a preu just es faci efectiu o es consigni, s’han d’avaluar de nou les coses o els drets objecte d’expropiació”). Tot plegat és un conte de mai acabar que genera incertesa i una progressiva sensació d’empobriment als expropiats.

Josep Cuscó, membre de la comissió permanent nacional de la Unió de Pagesos i responsable de política territorial, posa de manifest: “imagina que tu tens unes terres i, d’allò, en vius. Si, posem el cas, tens una hectàrea i et prenen 2.000 metres quadrats, d’allò, ja no en treus cap rendiment i abans no cobres l’expropiació passa un any, dos anys i fins i tot en poden passar tres”.

El representant sindical diu que “quan hi ha una expropiació, nosaltres ho assumim, ho entenem i ens en fem el càrrec. No ens hi oposem però sí que demanem que es respecti el que preveu la llei en matèria de pagaments”.

Quan se li posa de manifest que en la llei ja es preveu que si hi ha retards es paguin interessos, Cuscó raona que “no té cap sentit cobrar interessos al cap de cinc o sis anys” i posa d’exemple algunes situacions que s’han allargat incomprensiblement en el temps: “l’any passat es van cobrar interessos dels interessos de les expropiacions per l’autovia del Baix Llobregat, una obra que és de l’any 2002-2003”.

DEUTES PER A TOTHOM

Els retards en el pagament de les expropiacions no són exclusius de la zona metropolitana, al contrari. De fet, les comarques de Barcelona són les que passen més lleuger aquest afer, ja que el deute de Foment (d’un milió d’euros) es limita a l’enllaç de l’autovia del Baix Llobregat amb l’AP-7 a Castellbisbal i al tram Abrera-Olesa de Montserrat de la B-40 (l’anomenat quart cinturó o autovia orbital), una obra que es va adjudicar a l’empresa Dragados a l’octubre del 2007.

GIRONA

La factura més cara (19 milions d’euros) l’acumulen a la demarcació de Girona, un territori on l’N-II (a Foment l’anomenen Autovía del Nordeste) es mereix ben bé un capítol a part (vegeu la pàgina 4) a causa dels retards, canvis de projecte i intermitències en l’execució de les obres de desdoblament i millora d’una carretera amb una intensitat mitjana diària de 17.000 vehicles.

En les mateixes terres, Adif (ens públic depenent del Ministeri de Foment que s’encarrega d’administrar la infraestructura ferroviària) té pendent de pagar part de les expropiacions per la línia d’alta velocitat en els trams Pontós-Figueres i Sarrià-Sant Julià de Ramis (en tots dos casos, finques ocupades a l’any 2008) i en el tram que va des de Sant Julià de Ramis fins a Cornellà del Terri (finques ocupades el 2007).

Es dóna la circumstància que per poder fer els treballs, a Adif van procedir a fer una ocupació temporal de determinades finques i, malgrat que les obres ja estan acabades, les finques encara no les han retornades als propietaris.

TARRAGONA

A Tarragona, amb un deute pendent de 13 milions d’euros, l’autovia A-27 (Tarragona-El Morell-Valls-Montblanc) també és una bona pedra a la sabata de Foment, ja que tot i que va signar acords amb els expropiats el 2009, la majoria d’aquests de moment no han vist ni un cèntim i hi ha trams (per exemple la variant de Valls i la connexió fins a Montblanc) en què les obres resten paralitzades.

Al Priorat, els terrenys expropiats per la variant de Falset també estan pendents de pagament, igual com en la controvertida variant de l’Aldea, a l’N-340, on els acords amb els propietaris es van signar fa tres anys.

Encara estan tenint més paciència els afectats per les expropiacions de Foment a causa de la línia ferroviària en el tram de la riera de Riudecanyes-Barranc de les Paisanes (Cambrils)-Vila-seca-Perafort-Alcover, ja que les obres les van anar adjudicant entre el 2005 i el 2008 i es van ocupar les finques tot i que alguns afectats es van oposar a la taxació que feien a Foment i van portar el cas al jurat d’expropiació.

LLEIDA

A la demarcació de Lleida (8 milions pendents) les coses no estan pas gaire millor. Un grup de propietaris afectats per l’A-22 (a Almacelles i al tram Lleida-Alpicat) encara no han cobrat, tot i que l’obra ja està acabada.

L’A-14 que, sobre el paper, havia d’entrar en funcionament el 2011 i que la ministra Ana Pastor va dir recentment que a partir d’ara la tornarien a impulsar per enllestir-la, té factures pendents en els enllaços Lleida-Rosselló i Rosselló-Almenar (tram d’importància per les comunicacions del territori ja que comunica amb l’aeroport d’Alguaire).

Així mateix, els expropiats pels treballs a l’N-145 en l’enllaç de la Seu d’Urgell a Andorra també tenen Foment a la seva llista de morosos (alguns, de fet, van acudir al jurat d’expropiació perquè no estan d’acord amb les compensacions del ministeri).

Els 41 milions d’euros pendents de cobrament són una quantitat de diners important, però aquí no s’acaba l’afer, perquè la llista de pagaments que al Ministeri de Foment han de fer front per expropiacions encara és més llarga. En els 41 milions d’euros no s’hi inclouen les expropiacions per finques urbanes, fàbriques, polígons ni cap tipus de terreny que no tingui la condició de sòl agrícola. A més, si bé la Unió de Pagesos representa a la majoria de propietaris agrícoles afectats, també n’hi ha que van pel seu compte.

La Generalitat també fa el ronsa

No arriba als nivells de deixadesa en què incorren en el Ministeri de Foment però en el Departament de Territori i Sostenibilitat (antic Política Territorial i Obres Públiques) de la Generalitat també en saben, d’acumular pagaments pendents per expropiacions de terres.

Segons les dades de la Unió de Pagesos, la Generalitat deu als propietaris afectats 3.200.000 euros. De fet, la que fins ara estat l’última acció de protesta del sindicat per aquest afer té a veure amb la manca de pagament de l’administració catalana. A primers de mes va ser quan un grup d’afectats per les expropiacions del tram que enllaça la Tallada d’Empordà amb Torroella de Fluvià de la C-31 va tallar la carretera per reclamar al govern les indemnitzacions pendents.

El procediment de les expropiacions va començar el 2008 i, tot i que es van signar els acords mutus i que van comunicar als propietaris les quantitats corresponents a les indemnitzacions, encara no les han abonades per moltes de les finques afectades. De més d’un centener d’afectats, la meitat encara no ha cobrat res quan ja fa dos anys que la carretera està en funcionament.

A Girona també hi ha deutes pendents derivats de treballs a la C-25 (eix transversal).

A Tarragona, les indemnitzacions que encara han de pagar deriven de la variant de les Borges del Camp i d’un grup d’afectats per les obres de la T-311 entre Ulldecona i Vinallop.

A les Terres de Ponent, les queixes vénen de la variant sud de Lleida i la C-13, entre Vilanova de la Barca i Térmens.
A les comarques de Barcelona hi ha indemnitzacions pendents per la variant sud d’Igualada, l’eix diagonal (C-15 i C-37 entre Manresa i Vilanova i la Geltrú), el tram Olost-Olvan de la carretera Vic-Gironella i l’enllaç de Berga a Puig-Reig de la C-16, projecte del 2003.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s