I el preu de no tenir aigua?

Article publicat a l’edició digital del diari Segre del passat dilluns 9 d’abril, per Josep Maria Pelegrí, CONSELLER D’AGRICULTURA, RAMADERIA, PESCA, ALIMENTACIÓ I MEDI NATURAL.

El canal Segarra-Garrigues és una infraestructura estratègica de país que ha de permetre dinamitzar i aportar riquesa, desenvolupament i benestar a totes les comarques a les quals donarà servei, i hem de ser capaços de treure’n el màxim profit perquè estem parlant d’una inversió de més de 1.000 milions que ha de servir per assegurar la viabilitat i el futur de moltes explotacions agràries d’aquestes comarques i en què el Govern ha demostrat amb escreix una implicació i suport incontestables, com ho demostra el fet que hi ha invertit més de 700 milions d’euros fins a la data actual. Això són fets i no paraules.

Sense aigua no hi ha vida, però tampoc aliments, i la pregunta o el problema no hauria de ser quant costa aquesta aigua, sinó… quin és el cost de no tenir aigua? Els habitants de Bellmunt ho tenen molt clar: és la diferència entre una terra erma i feréstega (com les que tenen a una banda del poble) i la plana fèrtil, verda i productiva de l’altra banda del poble. Ells sí que la volen l’aigua, perquè tenir-la o no és la diferència entre poder tirar endavant o no, entre benestar i desenvolupament o abandonament del camp i de la seva activitat agrària, entre quedar-se al territori o haver de marxar. Per tot això, i sense cap ànim ni voluntat de polemitzar, no puc compartir l’opinió del senyor Conrad Llovera, que en el seu article del passat dilluns 2 d’abril es limita a parlar només del preu de l’aigua sense tenir una visió més àmplia sobre què ha de significar el Segarra-Garrigues per als pagesos d’aquestes contrades i per a tota la gent d’aquestes comarques.

Ell diu que el canal d’Urgell en pot ésser un bon referent: una obra que en el seu dia va ser focus de tota mena d’incomprensions i avui ningú no recorda que el que ara coneixem com la millor plana agrícola de Lleida, abans era anomenada el forat del diable. I afegeix que el preu de l’aigua del Segarra Garrigues està molt per sobre del d’altres canals com el d’Urgell. El que no diu el senyor Llovera és que han passat 150 anys des de la creació del canal d’Urgell i que es tracta d’un canal fet amb tècniques de fa dos segles i sense impermeabilitzar i que, en un context com l’actual, precisament perquè tenim pocs recursos i també per la necessitat d’optimitzar-los, no només els econòmics, sinó també els recursos hídrics que van minvant en un context de canvi climàtic, tenimel repte i el deure demodernitzar-lo per poder fer un ús cada vegada més eficient de l’aigua, com no pot ser d’una altramanera. I això, és obvi que tindrà un cost.

Conscients que el Segarra-Garrigues ha d’ésser l’eix vertebrador i transformador de la realitat socioeconòmica de la zona, el Govern, malgrat les dificultats econòmiques actuals, és l’única gran obra que manté íntegrament en la seva programació i execució.

També vull discrepar que es premiï el consum de l’aigua. Es exactament el contrari. Un reg de plena dotació, si utilitza tota l’aigua, pagarà efectivament 720 euros per hectàrea, però si en fa un ús eficient i estalvia litres d’aigua, el cost total a pagar anirà baixant fins a un mínim de 181 euros per hectàrea, d’on no podrà baixar més, ja que és el cost per tenir dret a tenir una instal·lació en perfecte estat d’ús al seu servei. El mateix es pot argumentar per a la resta de dotacions.

Tampoc és cert que es pagui el mateix per un reg de suport que per plena dotació. La diferenciació es troba en les tarifes de connexió, fixades en 3.100 euros per hectàrea per al reg total i de 1.500 euros per hectàrea per al reg de suport.

Coincideixo amb el senyor Conrad que, actualment, són temps difícils per al pagès; s’ha programat un calendari tarifari reduït per als tres primers anys, amb descomptes de tarifa fixa del 75% el primer any, del 50% el segon i del 25% el tercer, precisament per donar temps als camps en regadiu a donar fruits, i es dóna l’opció, mantenint aquest mateix escalat, que una finca es posi en reg per fases durant un període predeterminat d’anys.

Finalment, vull dir que s’han proposat un seguit de mesures complementàries per facilitar el reg, com és la modificació de la llei d’aigües per permetre a les col·lectivitats de regants fer el pagament de connexió en espècies a força d’assumir elles la part final de l’obra o d’intentar assegurar-ne el finançament a través d’entitats bancàries, igual que està fent la Comunitat de Regants. També s’ha creat una oficina del regant, que gratuïtament farà un assessorament integral, des de possibilitats de conreus fins a les últimes tecnologies en reg. I seguirem buscant fórmules i propostes de manera conjunta amb el sector, com bé sap el senyor Llovera, per fer més accessible el preu de l’aigua. Aquest és el meu compromís.

Creiem que ara és l’hora de la veritat i que els nostres agricultors han de demostrar l’esperit empresarial que sempre els ha caracteritzat, aprofitant una oportunitat històrica per consolidar-se com a empreses de futur i recordar, un cop més, tal com hem comprovat en aquests darrers temps, que, malauradament, l’aigua més cara és aquella que no es té.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s