L’amenaça del desglaç dels pols

Article publicat a l’edició digital del diari Ara d’avui dimarts 3 de gener, per Marta Bausells.

Onze anys després que s’establís el Protocol de Kyoto, els compromisos adquirits han servit de poc: les emissions de gasos d’efecte hivernacle segueixen creixent -el 2010 se’n va registrar un nou rècord- i l’escalfament global és una realitat ja indubtable.

Les polítiques contra el canvi climàtic, que ens afecta a tots però està provocat sobretot per un grup de països emissors, es discuteixen en converses, cimera rere cimera, i mentrestant els efectes de l’escalfament avancen. Una de les seves conseqüències és l’augment del nivell del mar causat per la fusió del gel del món i per l’escalfament dels oceans -que absorbeixen aproximadament el 80% de l’escalfor addicional a l’atmosfera-. Aquesta tendència podria, a la llarga, posar en risc milers de ciutats costaneres i illes, cosa que adquireix especial gravetat als països en vies de desenvolupament.

El ritme actual al qual puja l’aigua dels oceans és de 3,1 mil·límetres per any des de principis de la dècada del 1990, segons la recerca basada en mesuraments de satèl·lits i de les marees. Això suposa un augment de més del 50% respecte del ritme de creixement dels 80 anys anteriors -en tot el segle XX, el mar va augmentar entre 10 i 20 centímetres-. El panell intergovernamental sobre canvi climàtic (IPCC) de l’ONU ha elaborat les prediccions de referència per a aquest segle, que en l’última actualització va situar el nivell del mar el 2100 entre 19 i 59 centímetres.

Hi ha hagut, però, molts informes contradictoris, en part per la dificultat dels càlculs. L’augment depèn de molts factors, com per exemple l’escalfament de l’aigua dels oceans. Actualment la superfície del mar ja està escalfada, però en canvi, tal com apunta Josep Enric Llebot, secretari de Medi Ambient de la Generalitat i catedràtic de física a la UAB, costa molt que s’escalfi tota la columna d’aigua de diversos quilòmetres de profunditat -i és dificultós mesurar-ho-. També ha influït en la confusió la polèmica que han patit els estudis sobre el canvi climàtic, amb picabaralles sobre fins on arribava la responsabilitat de l’home, i amb l’involucrament de lobis petrolífers. El 2010, per exemple, un estudi publicat l’any anterior a la prestigiosa revista Nature geoscience que deia que les prediccions de l’IPCC es quedaven curtes va haver de ser retirat pels autors per errors en les dades.

Gels continentals en retrocés

Les crítiques a l’IPCC s’han repetit: per exemple, científics de la Universitat de Tecnologia d’Hèlsinki i de l’Institut Potsdam per la Investigació de l’Impacte del Clima a Alemanya van publicar un estudi que projectava un nivell a finals de segle d’entre 75 centímetres i 2 metres.

L’augment del nivell del mar, en tot cas, té tres grans explicacions, totes relacionades amb el canvi climàtic. En primer lloc, el fenomen anomenat expansió termal es pot atribuir la meitat de la crescuda dels oceans del segle passat: quan l’aigua s’escalfa, s’expandeix, ocupa més espai. D’altra banda, les grans formacions de gel, com les glaceres i els casquets polars, acostumen a fondre’s a l’estiu, i a l’hivern la neu compensa aquesta fusió. Recentment, però, les temperatures altes han dut a un desglaç més alt que l’habitual als estius -a banda de menys nevades per uns hiverns més curts-. Per tant, l’equilibri s’ha perdut. També hi juga un paper la fusió del gel continental de l’Antàrtida i Groenlàndia -Groenlàndia té prou gel per fer augmentar el mar 7 metres-, molt accelerada els últims anys. Llebot n’explica el procés: “Primer el gel es fon per la part de dalt, tot formant rius a sobre del gel que queda; després s’hi creen escletxes, i els rius s’escolen fins a la base, on hi ha la roca; l’aigua fa de lubricant perquè el gel llisqui per sobre la roca i vagi cap al mar, i, per tant, es desfa abans”.

El futur és incert, però els problemes que tindria una pujada fins i tot lleu podrien ser greus, tant per la destrucció d’ecosistemes -com aiguamolls o deltes: el de l’Ebre desapareixeria amb una pujada de 59 centímetres- com per l’efecte que tindria per a milers de ciutats. Pau Borràs, enginyer de camins, canals i ports, va elaborar una tesina per al Grup d’Investigació en Transport de Sediments (GITS) en què, amb més de 10.000 arxius, va fer una simulació de com quedarien les costes de tot el planeta amb qualsevol nivell del mar, entre el nivell actual i 67 metres -el que hi hauria si es fongués tot el gel del món-. Borràs explica que amb un augment de 2 metres, per exemple, la població potencialment afectada seria de 250 milions de persones. Ciutats com Venècia, Londres, Los Angeles i Nova York, i parts importants de països com Dinamarca, Holanda i Bangla Desh haurien desaparegut si no s’hagués impedit artificialment.

Conseqüències humanes

Allen Bateman, professor titular del GITS, apunta la necessitat que hi haurà d’inversions en infrastructures si la tendència actual de crescuda continua: dics -tant al mar com en rius-, claveguerams -serien la primera infrastructura malmesa- o mesures com la reparació de les platges, “haurien de ser revaluats”. En països en vies de desenvolupament, on l’urbanització sovint ha estat desordenada i part de la població viu en habitatges arran de costa, això podria ser “catastròfic econòmicament i humanament”, diu Bateman. Borràs remarca que “qualsevol petit desequilibri en el medi físic pot provocar un gran canvi; per exemple, la crescuda del mar podria afectar els règims dels rius, la salinitat dels oceans o els corrents marins, que influeixen en l’equilibri climàtic global”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s